En aquest article es reflexiona breument sobre les transformacions que s’han esdevingut en l’àmbit de la geriatria els últims anys.
Alguns canvis s’han produït realment, són francament observables i representen un avenç per tothom, sobretot per les persones amb demència. Alhora, alguns canvis no s’han produït i no es produiran només per desitjar que es produeixin. D’altres canvis, podria semblar que han tingut lloc pel fet de que es proclama que han tingut lloc.

Els centres residencials per a persones grans representen el recurs d’atenció més desenvolupat a Catalunya del conjunt de recursos socials destinats a prevenir o pal·liar  la dependència. Cap altre sector com el sector de la gerontologia disposa de tants recursos d’atenció. Probablement, cap altre àmbit social ha rebut tantes subvencions en els darrers anys. I no és estrany, doncs, que un ampli i polícrom nombre d’entitats hagin volgut ser-ne receptores i que, com a conseqüència, avui en dia el territori estigui ocupat tant per entitats històricament vinculades a la geriatria -o en alguna mesura a l’acció social- com per constructores i inversores, per dir-ne algunes.

 

Grosso modo, és fàcil respondre:  el creixement quantitatiu és evident, però el qualitatiu no ho és tant.

 

Més enllà d’aquesta circumstància que caricaturitza força el sector (doneu un cop d’ull a la ciutat de Barcelona), podríem parlar de si l’atenció gerontològica, a més de crèixer en termes de places residencials i centres –probablement en consonància amb les pressions demogràfiques- i en atractiu inversor, ha desenvolupat, paral·lelament, la seva tècnica i coneixements científics, els seus recursos humans, la seves estructures, la vida dins dels centres pels usuaris i les seves famílies i per les persones que hi treballen.

Tot i així, val la pena que ens fem algunes preguntes. S’està transformant el sector? Les seves pràctiques han canviat de veritat?

Aquí un fragment de la novel·la “La zona” (1982) de l’escriptor rus Sergei Dovlàtov per il·lustrar, sota el meu punt de vista, el moment actual de les coses i part de la resposta:

Ha pensat mai que l’art soviètic s’acosta a la màgia? Que recorda la pintura ritual i de culte dels antics? Si pintes un bisó en una roca, a la nit menjaràs calent.

Els funcionaris de l’art soviètic raonen de la mateixa manera. Si es representa una cosa positiva, tothom estarà bé. Però si és negativa, serà al contrari.

A les jornades i seminaris, en general, s’afirma que canviem, que hem canviat. I se’n posen exemples, de coses positives sobretot… I n’hi ha, és clar.

Tot i que caldria matisar que a tot arreu s’han pintat bisons a les parets, també.

No es treballa d’una certa manera per dir que es treballa d’una certa manera. Ningú es converteix en un taxista per expressar en veu alta que és un taxista; en principi,  deu caldre una llicència, un taxi i algun coneixement sobre els carrers de la ciutat.

Mirem les condicions de les persones que treballen als centres. Allò que se’n diu el clima laboral… Mire-m´ho

Observem només una part de la qüestió. Col·loquem el focus sobre els treballadors. Observem els diferents rols professionals i la manera com aquests professionals es relacionen entre sí. Mirem els perfils directius i els lideratges que proposen o que les gestores prefereixen. Mirem els organigrames i les estructures que sostenen les noves idees; són les mateixes o són unes altres, coherents amb el canvi que volem facilitar?

Crec que la resposta o les observacions que podrien aparèixer davant d’aquestes qüestions serien variades, ja que els esforços i el compromís també ha estat divers al llarg del temps. Però no és l’objecte d’aquest escrit anar més enllà de la retòrica i l’interrogant.

Un cop dit que pintar bisons a les parets no és suficient.

Descarrega-te’l

Gerard Paz

Psicòleg Psicoterapeuta i Consultor d’organitzacions

Col·laborador d’Alzheimer Catalunya Fundació