La relació entre els operadors de jurídics de l’administració de justícia: Jutjats i Fiscalia amb el treballador social. Necessitat d’establir una col·laboració a l’efecte d’agilitzar la tramitació dels procediments judicials de modificació de la capacitat i facilitar la tasca del treballador social.

 

És indiscutible que les funcions dels treballadors socials tenen dos moments o fases en l’atenció a les persones que no poden valer-se per si mateixes. En una primera fase de coneixement de la realitat de la persona vulnerable, que es tracta d’una fase contacte, valoració del seu entorn social, familiar i econòmic, en la qual no té cap intervenció l’administració de justícia, perquè potser no serà necessària la intervenció en un futur pròxim, ja que la persona té autonomia suficient i capacitat per decidir per si mateixa i tampoc està, o es preveu raonablement que pugui estar en una situació de risc, i el que més necessiti és un suport o ajuda externa coberta per els familiars i / o pels serveis socials.

Certament es fa necessari cada vegada més, iniciar procediments judicials, la finalitat dels quals, moltes vegades, ja no és la de amb caràcter general poder prendre decisions de cara al futur d’aquella persona que ha perdut la seva capacitat, sinó que pot ser una cosa tan concreta, com solucionar el problema patrimonial urgent, per part dels familiars d’haver de fer front al pagament del cost d’una residència assistida per a la persona incapaç

Per contra, pot ser que la valoració que es porti en aquesta primera fase a terme pel treballador social plantegi que, de manera imminent o a mig termini, la persona no tindrà capacitat per decidir per si mateixa, i sigui necessari en una segona fase acudir als tribunals perquè, mitjançant un procediment de modificació de la capacitat, es dicti sentència i se li nomeni un tutor que representi i decideixi per la persona que no pugui fer-ho per si mateixa. En aquesta segona fase, la necessitat d’acudir als tribunals pot plantejar-se com s’ha dit de forma imminent, i amb caràcter urgent perquè la persona està en risc i no es pot esperar que s’arribi al final del procediment. És aquí on la intervenció dels tribunals s’ha de fer a través de mesures cautelars, com poden ser l’ingrés en un centre sociosanitari o residència assistida, o com la d’un nomenament d’un representant legal (tutor) provisional fins que es dicti sentència definitiva perquè decideixi per ella en tots els àmbits, o simplement se li nomeni un administrador en els casos en què el que està en risc sigui el patrimoni de la persona.

 

Malauradament per la falta de mitjans de l’administració de justícia (problema endèmic de la justícia), la resposta judicial no és tan ràpida com la que requereix la persona vulnerable. Això converteix al treballador social en qui ha d’enfrontar-se a un problema greu amb els limitats mitjans que disposa, doncs ha de suportar la problemàtica d’una persona en situació de risc fins que no li sigui nomenat un tutor. D’aquí el títol d’aquest article, en tant que el treballador social i els professionals de l’administració de justícia han de complementar per poder oferir una solució ràpida als ciutadans que es troben en una situació de vulnerabilitat.

 

No hi ha solucions miraculoses per a aquest problema, al marge de la dotació de més mitjans als jutjats i incrementar el nombre de jutjats, ja que és una realitat que el nombre de persones de la tercera edat augmenta exponencialment com a conseqüència de la millora de les expectatives de vida i també augmenten per tant els processos de modificació de la capacitat, i aquesta és una situació que s’està produint i que cada vegada s’agreujarà més amb l’envelliment de la població, Les administracions públiques, i especialment la justícia, ha de donar una resposta adequada.

 

La col·laboració i enteniment dels professionals del treball social i els de l’administració de justícia (jutjats i fiscalia), perquè ambdues parts intervenen de manera que poden ajudar-se i complementar-se en les seves respectives funcions

Certament es fa necessari cada vegada més, iniciar procediments judicials, la finalitat dels quals, moltes vegades, ja no és la de amb caràcter general poder prendre decisions de cara al futur d’aquella persona que ha perdut la seva capacitat, sinó que pot ser una cosa tan concreta, com solucionar el problema patrimonial urgent, per part dels familiars d’haver de fer front al pagament del cost d’una residència assistida per a la persona incapaç, de vegades és necessari poder vendre béns del patrimoni de la persona, normalment l’habitatge, ja que en un altre cas els familiars es veuen obligats a una despesa que no sempre poden assumir. Això comporta que s’hagi d’acudir a un procediment excessivament llarg, en el qual en primer lloc caldrà tramitar un procediment sobre modificació de la capacitat de la persona que finalitzarà mitjançant sentència en la qual es nomenarà un tutor, i a partir d’aquí, s’iniciarà una nova fase en què el tutor haurà de sol·licitar una autorització judicial per poder vendre l’habitatge, amb les necessàries garanties legals i la taxació que asseguri que no es malbaratarà el patrimoni de la persona amb el qual ha de poder viure fins que mori .

 

La legislació vigent, ens dóna mitjans per poder planificar aquestes situacions i evitar problemes, que en alguns casos no passen per haver d’acudir a l’administració de justícia, com és el cas dels poders preventius per al cas que la persona no pugui decidir per si mateixa que permeten preveure la situació de manca de capacitat de la persona i designar notarialment una persona que administri el patrimoni. També és útil l’anomenada autotutela, en què la pròpia persona que perd la capacitat es designa ella mateixa un tutor per al futur, la qual cosa, encara que no s’elimina que s’hagi d’acudir a un procediment judicial, sí que facilita, agilitza i evita les baralles entre familiars respecte de qui ha de ser el tutor de la persona, que serà aquell que la mateixa persona interessada hagi triat i designat en l’escriptura d’autotutela.

 

No obstant això, tampoc podem oblidar aquells casos als quals s’enfronta el treballador social en què la persona no compta amb la família, bé sigui perquè no en té o bé perquè la té i no volen implicar-se. En aquests casos, la intervenció del treballador social encara és més complexa i difícil perquè no hi ha familiars que puguin iniciar els tràmits judicials, sinó que ha de ser el propi treballador social qui ha de fer-ho mitjançant posar en coneixement de la Fiscalia la situació existent . Això pot comportar un cert retard en arribar a la solució final de nomenament d’un tutor, perquè ha de ser la Fiscalia qui interposi la demanda, i perquè tampoc hi haurà un familiar que sigui el tutor, sinó que haurà de buscar una fundació tutelar que estigui disposada i pugui assumir la representació legal de la persona vulnerable. No obstant això, la intervenció del treballador social en aquests casos resulta molt important per tal de facilitar la tramitació del procediment judicial, ja que a més de que posi els fets en coneixement de la Fiscalia, ha d’elaborar un informe que la Fiscalia ha de prendre en consideració i oferirà les dades necessàries perquè es pugui interposar la demanda, referents a la persona i el seu entorn i fins i tot, sobre les persones que podrien ser tutors, si n’hi ha, o en cas contrari posar de manifest la necessitat d’iniciar la gestions necessàries perquè es designi com a tutor a una fundació tutelar. En definitiva i tornant a l’enunciat d’aquest article, el que la realitat posa de manifest és que és molt necessària la col·laboració i enteniment dels professionals del treball social i els de l’administració de justícia (jutjats i fiscalia), perquè ambdues parts intervenen de manera que poden ajudar-se i complementar-se en les seves respectives funcions que els corresponen en relació amb les persones que no poden valer-se per si mateixes i ha de modificar la seva capacitat.

 

Us deixem amb l‘article

Ernest Pascual Franquesa

Magistrat Jutge de Barcelona