Una persona amb un procés de deteriorament cognitiu pot presentar necessitats diverses en àrees físiques, cognitives, emocionals i psicosocials.  La musicoteràpia, disciplina de l’àmbit de la salut, pot adreçar, amb tècniques i metodologies evidenciades, aquestes necessitats mitjançant un procés d’avaluació i acompanyament personalitzats.  El cas que es mostra a continuació descriu aquest procés al llarg d’un any i mig de tractament -2 sessions setmanals- amb un home de 83 anys amb deteriorament cognitiu lleu que preserva les seves facultats físiques però mostra dificultats psicosocials per assolir un benestar ple.

La importància d’escoltar i comprendre les necessitats
Escoltant (Preludi)

Vaig conèixer al senyor JM un matí d’estiu.  Recordo aquell primer contacte, que va planificar el treballador social de la Fundació amb molta cura, coneixent les dificultats que JM tenia per a relacionar-se.  Vam arribar a la residència on vivia i directament ens vam acostar a la seva habitació.    En un primer moment va ser el treballador social qui el va saludar.  Li va explicar que venia acompanyat de la noia ‘que feia música’ i de la qual ja li havia parlat. Jo m’esperava al corredor.  Un cop va obtenir la seva aprovació, vaig entrar discretament, quedant-me dreta, no gaire més enllà del llindar de la porta, des d’on li vaig estendre la ma.  JM estava assegut als peus del seu llit, amb la llum apagada, il·luminat molt tènuement per la llum que arribava des del menjador a través del corredor.  En front seu, molt proper, sostingut per un peu metàl·lic i recolzat a la paret hi havia un orgue electrònic antic, que devia tenir entre 30 i 40 anys .  Em va sobtar que, sent una persona que no tenia problemes de mobilitat, ens rebés a la seva habitació en comptes d’anar a una sala del centre.  Però això ho vaig entendre un temps després,  a mida que, sessió a sessió, m’hi vaig anar aproximant.

L’escolta és una actitud personal necessàriament present en tot un procés d’acompanyament i teràpia

Després de presentar-nos, i tal com havíem planejat amb el treballador social, vam donar-li ‘espai’ a JM.  Volíem dedicar aquella visita a ‘escoltar’ tot el que JM ens volgués transmetre.  Vam deixar que fos ell qui preguntés i que expressés de forma espontània la seva impressió sobre la idea que li plantejàvem de ‘fer música’ plegats.  Vam ser oberts i transparents en les nostres intencions però vam decidir ometre la paraula teràpia –de fet, a dia d’avui, gairebé dos anys després, segueixo sent la ‘noia que ve a fer música’- perquè el treballador social sabia que parlar-li de teràpia no hagués afavorit el diàleg en una primera trobada i podria posar en relleu la pròpia percepció de que estava ‘malalt’.

JM tenia en aquell moment 83 anys i era un home de complexió mitjana, amb una bona salut física.  Havia nascut en l’àmbit rural però en la seva joventut ja es va traslladar a la ciutat, on vivia fins aleshores.  Vidu des de feia uns anys, la seva relació matrimonial no havia estat bona, segons ell mateix relatava.  Les seves dificultats havien estat sempre relacionades amb aspectes psicològics, conductuals i relacionals.   Vaig observar que la seva expressió no verbal era molt significativa i mostrava part de la simptomatologia que m’havien avançat: ansietat manifesta en gestos facials i corporals, amb molta contracció muscular i moviments ràpids en totes direccions.  Seguia amb la mirada tots els gestos que fèiem i reaccionava a qualsevol expressió nostra, en una necessitat clara de mantenir controlat tot el que estava succeint al seu voltant en aquell moment.  Estava en alerta.  Aquest fet també confirmava un altre dels problemes  dels que m’havia parlat el treballador social: un elevat nivell de desconfiança cap a tothom.  El seu patiment en aquest aspecte arribava a tal punt que se’m va advertir que si parlava amb algú altre que no fos ell en la seva presència, procurés que ell ho sentís.  El seu llenguatge era clar però nerviós: frases curtes, que deixava a mig acabar, i respiració entretallada.  La conversa va ser breu i només quan va ser evident que se sentia una mica menys tens, el treballador social li va demanar si podia tocar al piano alguna cançó.   Va tocar i li vam agrair.   En acabar va demanar quin dia podríem començar a fer música.  Ens estava donant la seva aprovació.  Aquest era el primer objectiu i s’havia aconseguit.

A pesar que mantenia les capacitats i habilitats musicals intactes, el seu sentiment envers la música era de frustració per no poder gaudir i ser reconegut actualment com ho havia estat anys enrere.

Comprenent (Da Capo)

Però, què va fer que es pensés que la musicoteràpia podria ajudar a JM?  La resposta està en dues paraules clau en una relació d’ajuda: escoltar i comprendre.  L’escolta és una actitud personal necessàriament present en tot un procés d’acompanyament i teràpia i n’hem vist un exemple en com es va planejar el primer contacte.  Comprendre va més enllà i requereix eines i un procés de reflexió lliure de prejudicis i judicis, durant el qual l’escolta segueix jugant un paper clau.  La Fundació emmarca l’acompanyament de les persones a qui tutela en el model d’Atenció Centrada en la Persona.  I en aquest model, la història de vida té una importància cabdal.  Entre d’altres coses, conèixer com ha viscut la persona permet comprendre millor com són les seves necessitats en el context actual.

La música, en la vida de JM havia estat un fil conductor i font de satisfaccions durant molts anys.  Havia fet actuacions amb altres músics en diferents locals arreu del territori.  De petit va anar a classes de piano, però ho va deixar aviat.  Ja en la seva joventut va estudiar amb un professor per a ser cantant i fins i tot es va preparar per a una audició al Liceu.  Al mateix temps va seguir tocant el piano d’oïda i cantant amb alguns conjunts en festes, locals i en la banda d’un circ.  Però el seu instrument, el que tocava en les actuacions, era la trompeta, que havia après de forma autodidacta, i que havia hagut de deixar de tocar en fer-se gran per un problema d’adaptació de la pròtesi dental.   Definitivament la música era per a ell important com a mitjà d’autoexpressió i li havia aportat molts moments de satisfacció sentir-se escoltat i reconegut, tal i com després es va anar confirmant en les converses que manteníem durant les sessions.

Les seves dificultats psicològiques, amb un fort component de baixa autoestima, i els problemes en les relacions socials, però, van ser, al llarg de la seva vida, malauradament determinants, comprometent el seu benestar en molts moments.  I ara continuava sent així.

Quan es va decidir que s’intentaria ajudar a JM a través de la musicoteràpia, se li havia diagnosticat deteriorament cognitiu lleuger, de predomini disejecutiu-amnèsic i  trastorn conductual amb idees delirants de perjudici i persecució.  A pesar que mantenia les capacitats i habilitats musicals intactes, el seu sentiment envers la música era de frustració per no poder gaudir i ser reconegut actualment com ho havia estat anys enrere.  Però a pesar de tot seguia tocant de tant en tant, a la seva habitació -només per a ell mateix-, el teclat que l’havia acompanyat en les últimes dècades.  I això va ser el que va fer pensar que la música, a través d’un acompanyament musicoterapèutic, seria un vehicle que potencialment podria ajudar-lo a sentir-se bé i relacionar-se amb el seu entorn d’una manera més satisfactòria.

Sessió a sessió, moment a moment (Andante)

Així és que vam començar les sessions plantejant-nos tres objectius: millorar el seu estat anímic, reforçar la seva autoestima i estimular la memòria, amb la idea de que això fos un vehicle que ajudés a millorar també les seves relacions socials.  Molt aviat vaig descobrir que els problemes de memòria estaven relacionats amb el seu estat d’ansietat, i que, quan aquesta disminuïa, la memòria millorava.  Per tant vaig decidir deixar en un segon pla –sense descartar-lo- el treball cognitiu i donar-li prioritat al seu estat anímic, a ajudar-lo a expressar les emocions de forma saludable i reforçar la seva autoestima.

Com faríem això des d’un programa musicoterapèutic?   L’estratègia passava inicialment per reforçar la motivació perquè toqués més temps el piano, que augmentés el repertori amb altres cançons que anés recordant i que el compartís amb mi durant les sessions, quedant-me jo en un segon pla en l’execució musical.

Per tant, durant les primeres sessions, l’animava a recordar cançons, que ell tocava al piano i cantàvem plegats.  Només en les cinc primeres, ja van sorgir desenes de temes, dels quals cantava la lletra i tocava la música a la perfecció.  I ho feia amb gran emoció.  Des del primer moment van aparèixer indicadors de que anàvem per bon camí: somriures, respiració més relaxada, expressions verbals de satisfacció i de utilitat i, més enllà de les sessions, els professionals de la residència i de la Fundació percebien mostres de que estava més content.

Però la gran quantitat de cançons que va recordar començaven a fer-lo sentir desbordat.  Per ajudar-lo a posar ordre i sentir-se més relaxat mantenint el control, vaig proposar-li dues coses: que escrivís el títol de les cançons en un paper cada vegada que li vingués una al cap, i per altra banda li vaig imprimir les lletres d’algunes cançons que recordava amb més dificultat i les vam posar en un dossier, del qual ell en tenia una còpia i jo una altra, per acompanyar-lo cantant. Van passar uns quants mesos fins que no em va demanar que jo toqués el piano, i jo tampoc no li vaig proposar.

Era molt evident que tocar l’ajudava a autoafirmar-se, a sentir que la memòria i la capacitat d’executar una melodia i un acompanyament no li fallaven.  També era important que sentís que el piano era seu, ja que un dels pensaments recurrents que el feia patir era que no tenia res, que ho havia perdut tot.  Hi havia un sentiment de manca de control de la seva vida -estava tutelat per decisió judicial-  molt punyent que, durant l’estona que estava recordant cançons, cantant-les i tocant-les, i a mida que evolucionàvem en les sessions, es feia més petit.  Ell era el que m’ensenyava cançons que jo no coneixia i això l’empoderava.  Tenia i conserva a dia d’avui una memòria musical extraordinària.  Les cançons també ens donaven oportunitats per a revisar moments de la seva vida, bé perquè recordava quan l’havia après o cantat, bé perquè l’havia compost amb motiu d’algun fet –també tenia cançons pròpies-, bé perquè les cançons que, de vegades li proposava jo –sempre relacionades amb el que a ell li agradava- parlaven de la vida, com els tangos, que li agradava molt comentar.  I això el feia sentir-se més relaxat i satisfet.

Les sessions eren un popurri de cançons i una finestra d’aire fresc on es ventilaven emocions relacionades amb aspectes passats i presents de la seva vida, amb llargues converses que anaven guanyant en confiança amb força rapidesa.  I les emocions expressades i compreses van anar donant peu a una reconciliació progressiva amb el seu passat, fet que aportava calma a les seves vivències presents.  Les idees delirants, que al principi mencionava sempre,  poc a poc van anar fonent-se dins les sessions, deixant pas a converses on el focus eren altres temes com notícies que havia vist a la televisió o coses que havia viscut en els seus passejos diaris.

A més de tocar en les sessions, ho feia altres dies i sempre una bona estona abans que jo arribés ja estava assegut al piano preparant cançons.

S’havia aconseguit que estigues motivat, més content durant més estones, que hagués millorat la seva autoestima i que expressés les seves emocions, almenys en l’espai controlat de la sessió, d’una forma saludable –cantant, parlant i de vegades improvisant expressions de tot tipus sobre les lletres de les cançons a mida que les cantava- .   Uns mesos més tard, vam començar a incorporar també la guitarra, amb la qual jo acompanyava el piano i cantàvem.  En aquest punt, podíem enriquir més encara l’experiència musical i això li donava llibertat per a tocar fent variacions i harmonitzar també amb la veu.   Les sessions, en les seves pròpies paraules li ‘donaven vida’.  Quedava pendent, però, l’aspecte de socialització del JM.  En les seves relacions més properes –acompanyants, professionals de la residència i altres residents- s’havia millorat sensiblement però calia encara incidir en aquest aspecte, sense descuidar la resta.

Ell era el que m’ensenyava cançons que jo no coneixia i això l’empoderava

Un bon dia el seu teclat va començar a fer sons incontrolats i va deixar de funcionar.  Com era molt antic, no hi havia possibilitat de reparar-lo i vam haver de substituir-lo per un de nou.  Vaig tenir clar que el dia que el teclat arribés jo havia d’estar amb ell.  Era important acompanyar-lo per a guardar amb molta cura i respecte el piano que l’havia acompanyat durant 40 anys, perquè era el símbol del seu lligam amb un temps passat de glòria, al que ell s’aferrava davant la sensació de pèrdues de diferents tipus.  Així que vam netejar-lo bé entre tots dos, en un acte de respecte, el vam guardar a la capsa del piano nou i el vam desar al seu armari, al costat del seu llit.  Per altra banda, l’aspecte, les funcionalitats i el so del piano nou eren diferents.  I aquell mateix dia, a poc a poc, ho vam anar descobrint plegats.  Va ser a partir d’aquell moment que em va donar permís per a tocar.  M’estava obrint la porta de la seva confiança i era doncs, un moment clau.  I d’aquesta manera, a poc a poc durant les següents sessions, tocant només cançons del seu repertori quan ell m’ho demanava, va descobrir l’al·licient de relacionar-se amb una altra persona, amb seguretat, sense ‘perill’ de que la seva autoestima es veiés ferida.  I d’aquí va passar a demanar-me si sabia alguna cançó més i donant-me llibertat de tocar durant la sessió quan jo li proposava.  Ell se sentia acompanyat i segur de sí mateix, i per tant, teníem una bona base des d’on començar a treballar les relacions amb els altres.

Uns mesos més tard, una tarda vaig arribar a la sessió abans d’hora.  Vaig anar com sempre a la seva habitació, però aquell dia no estava tocant el piano i llavors el vaig veure al fons, assegut a la sala de televisió.  A la sala hi havia tots els residents, les auxiliars del centre i la filla d’una usuària, la senyora P, que celebrava el sant de la seva mare, i que estava repartint dolços entre els altres.

Des de que havia ingressat al centre, feia ja uns quants anys, el JM no havia tingut bona avinença amb cap resident i les relacions amb les professionals eren tenses.  Més aviat havia tingut algun que altre conflicte, en certs moments, originat per la seva desconfiança i una impulsivitat que feia que les seves pors es transformessin en respostes agressives amb certa facilitat.

Quan em va veure es va mostrar content, com era habitual.  Li vaig demanar d’asseure’m al seu costat un moment.  El veia que observava a la filla de la senyora P però que la seva expressió i el seu gest anaven ràpidament perdent la cordialitat i adquirint tons més grisos, fins que, dirigint-se a mi en veu baixa, va començar a fer comentaris despectius sobre la senyora P i la seva filla.  Finalment, amb to enfadat, em va dir que marxéssim d’allà i anéssim a tocar el piano.  Però just en aquell moment, quan ja ens estàvem aixecant, la filla de la senyora P es va acostar a nosaltres per oferir-nos un dolç.  Vaig demanar-li al JM que ens quedéssim un moment i vaig intercanviar unes paraules amb ella, fent-m’ho venir bé per a incloure a JM en la conversa i alabar les habilitats que tenia amb la música.  La filla de la senyora P, que el coneixia de veure’l i sentir-lo tocar quan venia a veure la seva mare, de seguida va sumar-se a les lloances, dient que JM tocava molt bé el piano i sabia moltes cançons que li agradaven a la seva mare.  El rostre de JM es va anar suavitzant i va mirar a la filla de la senyora P directament als ulls, com esperant que continués amb les seves bones valoracions.  Llavors ella li va demanar si podia tocar al piano una cançó que a la seva mare li agradava molt cantar quan era jove i ell hi va accedir.

Vam anar tots quatre a la habitació i JM es va asseure al piano per a tocar i cantar el que li havia demanat.  Quan va acabar, el vam aplaudir i ell, espontàniament va començar a tocar una altra cançó.  Nosaltres l’acompanyàvem, cantant també i fent palmes.  I mentre això passava dins l’habitació, a fora van començar a venir altres residents i alguns professionals i es van quedar al corredor, davant de la porta, per a sentir-lo.  Una cançó portava a una altra i cada vegada se sentien més veus acompanyant-lo.  Ell, content i emocionat, anava donant resposta a l’alegria que generava amb noves cançons.  Quan acabava una cançó tot eren aplaudiments i agraïments.  Molt temps després, encara fa referència a aquell dia en que va sentir que ‘triomfava’ de nou i jo recordo, com si fos ara, la seva satisfacció.  La música havia estat un vehicle de comunicació entre JM i el seu món més proper i havia servit un cop més per a reforçar la seva autoestima.

Uns mesos després d’aquest fet, JM de tant en tant, quan hi ha alguna celebració, treu el seu teclat a la sala i toca alguna cançó.  A dia d’avui encara hi ha molt camí a recórrer per a que JM gaudeixi d’unes relacions normalitzades però sí que aquest fet va marcar un punt d’inflexió i darrerament, quan algú entra a la seva habitació i ell està tocant, en comptes d’un gest o un comentari de rebuig, és possible que gaudeixi d’una cançó dedicada, cantada amb emoció per una persona sensible, que necessita, com tothom, que se l’escolti i se’l comprengui per a viure una vida més plena i feliç.


Mònica Castro
Musicoterapeuta especialitzada en demències, fundadora de ‘Singular, música y alzheimer’
Col·laboradora d’Alzheimer Catalunya