LA NÚVIA

Només hi ha una manera d’escapar d’un lloc: sortir de nosaltres mateixos. Només hi ha una manera de sortir de nosaltres mateixos: estimar algú.
Mia Couto

“Sempre havíem dit que la mort no ens separaria perquè, en intuir-la, sabríem avançar-nos a la seva arribada. No volíem que s’encapritxés de l’un i es burlés de l’altre, fos qui fos l’escollit per ser el caprici, fos qui fos l’escollit per ser burlat.”

a

`…No sabíem que sempre és una paraula que acumula massa temps
i no convé utilitzar-la gaire…´

Des de la mort del Martí, aquesta súplica ha estat per la Blanca com la tornada d’una cançó de la qual és impossible allunyar-se i que acaba confonent-se amb l’essència d’una mateixa.

Febrer ha arribat plujós i avui el cel s’ha mudat d’un gris marengo i mocadors blancs. Fa estona que la Blanca seu a la butaca de vímec de la seva habitació, la mateixa butaca on seia el Martí els darrers anys en què ella el va haver de cuidar. Cada cop necessita més coixins per mantenir-se còmoda sense que sembli que caurà d’un moment a l’altre. L’esquena ja se li encercla massa, com si volgués ajupir-se a recollir un desig.
La Jenny l’ha llevat com fa cada dia des que tornà de l’hospital, després de l’inesperat tsunami que la sacsejà profundament, arrossegant tot el que va trobar al seu cap, enfonsant records, desplaçant-la de la vida i emportant-se fora d’ella tota paraula per sempre més (de nou un sempre acumulant vida en excés…).

Des de llavors la mirada de la Blanca sembla entelada i humida, però l’habitació és petita i no hi ha espai per a queixes ni retrets. Té el ferm convenciment que allò que desitja veure ja no és gaire lluny. Quasi ho pot tocar.

La Jenny la cuida com a la mare que ella té passat l’oceà, com la filla que la Blanca i el Martí mai van tenir.

Darrerament els dies són rituals, pregàries gairebé. L’habitació també és cambra de bany, i la calaixera de fusta, armari i altar. Les camises de dormir són l’únic vestit perquè dia i nit comencen a ser el mateix. Per avui, la Jenny ha triat la més vella i gastada. La camisa de cotó que la Blanca estrenà pel seu casament. És la més suau, la que acumula més carícies i records, i la pell, que té memòria, la reconeix. Un cop llevada li dona l’esmorzar: llet amb pa esmicolat i a dins la medicació ben desfeta fins aconseguir la suau consistència d’un prec.

Només la veu de la Jenny interromp aquest silenci imposat, repetint delicadament el somni que la Blanca li recordava cada dia com si recités un vers a mesura que el Martí s’allunyava d’aquest món. La Jenny tria bé les paraules, té el ferm convenciment que els records ben explicats poden ser com una sala de cinema mut on la Blanca i el Martí es poden retrobar.

Avui el metge ha visitat la Blanca i… febrer li ha semblat massa llarg.

– És millor no llevar-la durant uns dies, ha recomanat.

La Jenny no s’ha sorprès i recorda que febrer ja els va casar. L’acomoda al llit i l’alça amb coixins que l’ajuden a respirar.

El dia s’ha deixat abraçar per  la nit. Continua plovent, i a estones la pluja s’acompanya de ràfegues de petita pedra blanca, quasi brillant, que va cobrint els carrers.  Per uns moments recorda l’arròs que rep els nuvis quan s’acaben de casar.

La Jenny també s’ha mudat i es recull els cabells amb un dels somnis que sempre té a mà. S’asseu a la butaca de vímec i en silenci contempla la Blanca.

La penombra de l’habitació li amaga l’edat i l’embolica de misteri. El color marfil de la camisa li fa més bruna la pell. És el moment somiat. Sembla una núvia.

Carme Casas - col·laboradora Alzheimer Catalunya Fundació

Carme Casas
Treballadora Social PADES.
Col·laboradora d’Alzheimer Catalunya Fundació