L’edatisme i els efectes en les persones grans

Edatisme Alzheimer Catalunya Fundació

L’edatisme és la discriminació dirigida a persones per raó d’edat. Aquest concepte implica l’existència de creences i prejudicis cap a la persona gran i les seves capacitats.  De fet, aquest comportament té un impacte negatiu en la pròpia persona afectant directament a la seva autoestima.

Com neix?

L’edatisme es dona per l’existència de prejudicis cap a la persona, sense conèixer-la ni entendre les seves habilitats i la seva preservació així com no tenir en compte la seva història de vida. De fet, l’edatisme se senyala com la tercera gran forma de discriminació a la nostra societat per darrera del racisme i el sexisme.

Com es manifesta?

Actualment trobem uns estereotips molt marcats per mites sobre les persones grans.

MiteRealitat
Totes les persones grans són molt semblantsÉs un grup de població molt heterogeni amb moltes diferències interindividuals
Estan malaltes, són fràgils i depenen d’altres personesLa majoria mantenen un contacte proper amb els familiars
Estan socialment aïlladesLa majoria viuen de manera independent
La majoria tenen algun grau de deteriorament cognitiuEn general, si existeix algun grau de deteriorament cognitiu no és suficientment greu com per no poder dur a terme les activitats diàries.
Es tornen més difícils de tractarLes persones grans que viuen en comunitat tenen menors percentatges de depressió diagnosticada que altres grups d’edat. A més la personalitat es manté a llarg del cicle vital.
Rarament s’enfornen al declivi propi de l’edatLa majoria d’elles s’ajusten amb èxit als desafiaments vitals.

Quines són les conseqüències de l’edatisme?

Per a les persones grans, la infravaloració de les seves capacitats físiques i mentals pot afavorir a una pèrdua prematura de la independència, generant així depressió i una mortalitat avançada si es compara amb les persones que, en altres condicions mantinguessin una vida productiva, satisfactòria i saludable.

Edatisme en institucions

En l’àmbit professional, podem trobar, tal com defineix Kayser-Jones 4 dimensions relacionades amb el maltractament:

Infantilització: provocada per professionals que consideren les persones majors com si fossin nens. Aquesta relació fa que el cuidador tingui una posició de poder davant l’usuari a l’hora d’interactuar, de respondre o de tractar a la persona com si fos un infant. Una mostra és l’ús del baby talk o l’elder speak. Aquest comporta un tipus de llenguatge que utilitza una entonació exagerada, un to de veu elevat o l’ús d’un registre senzill.

Despersonalització: Consisteix en no tenir en compte la singularitat de la persona major, les seves necessitats, preferències i tractar-los d’una manera homogènia. Cada persona té unes caracte­rísti­ques i unes singularitats úniques. Això implica que serà necessari que rebi una atenció perso­nalit­za­da i individualitzada. La realitat però indica que són els professionals qui decideixen per les persones sense tenir en compte les seves preferències, els seus hàbits… Aquest desconeixement els pot fer sentir anul·lats i insatisfets. Alguns autors apunten que la despersonalització es genera amb la un tracte i una cura mecànica i automàtica i, en el cas que mostrin reticència o rebuig a aquest tipus de tracte els poden etiquetar ràpidament com a desobedients, agressius o agitats.

Deshumanització: Es produeix quan l’ésser humà perd la condició humana. Aquesta es pot produir en situacions en què la cosificació hi és present. Diversos autors consideren que cal humanitzar la cura dels pacients a través d’una percepció com a únics i com a una unitat global, permetre’ls participar en la presa de decisions, fomentar la seva autonomia i que els professionals mostrin empatia al tractar-los.

Victimització: Fa referència a les situacions en què són més evidents els maltractaments cap a les persones grans. Aquesta es pot produir a través de diferents comportaments com parlar-los com si fossin els seus pares, no prestar-los atenció, manca de privacitat entre d’altres.