La vida i la mort van unides, formen part d’un mateix procés, del qual tots els essers vius en formem part, incloses les persones.

Com a Tècnics en suport que acompanyem a les persones fins al final de les seves vides, ens hem adonat de la complexitat del tema, per les resistències que se’ns genera com a persones que també som, tant per la part ètica com la emocional.

Acompanyem a morir en concordança amb la història de vida de cada persona, proporcionant qualitat de vida i de mort. Si acompanyem a morir es perquè la persona encara és viva i, per tant, em d’assegurar i protegir la qualitat de vida en la etapa final, inclosa la mort digna, apropant-nos a la persona i defensant els seus interessos.

Tenint en compte que, els factors que determinen la qualitat de vida son: el benestar emocional, el desenvolupament personal, l’autodeterminació, les relacions interpersonals, l’ inclusió social, els drets i el benestar físic  i material. En la etapa final de vida també s’han de complir aquests factors i, moltes vegades, ens trobem que hem de prendre decisions en nom de la persona, sobre el tractament i l’atenció.

Però com cada persona és un procés únic i la mort ha d’encaixar amb la seva vida. El nostre deure es investigar per a conèixer la seva història vital, creences, desitjos, ajudar a resoldre certes situacions o “episodis pendents”, i les últimes voluntats, hagin estat o no formalitzades.

Per tot això, és molt important tenir l’ informació per endavant dels desitjos, la història de vida i del què vol la persona (últimes voluntats). Si es pot, ho fem directament amb la persona, amb honestedat, ajudant-la a pensar sobre els plans per la seva etapa final de vida, treballant les seves últimes voluntats i preferències per a poder complir/respectar el desig de la persona. I És molt important la creació d’empatia, des del respecte i estimació, donant valor a tota una experiència de vida i potenciant la seva dignitat.

Reflexions.

Acompanyar en l’última fase de vida, significa compartir el mon més íntim de la persona, els seus sentiments, les seves emocions, moltes vegades no son necessàries les paraules, el “estar” et permet connectar amb el més essencial de la vida i, paral·lelament, construir un sentit per l’enfrontament a la mort. Creiem profundament que cada persona és única i irrepetible, no és fàcil posar paraules a cada experiència, cada situació, cada moment viscut.

«Durant la vida no volem estar sols, per això, quan arriba la mort volem estar acompanyats d’una altre persona que ens doni la força per marxar d’aquest mon.» (Reyes Gastó).

En el nostre cas, acompanyar en l’últim moment de la persona també és un “estar”, una mirada, un “aquí estic, no estàs sol”, una moixaina, un petó, una abraçada, mullar-li els llavis, un massatge suau.

«Presenciar la mort de tant a prop, em fa recordar a tots aquells que han marxat en la meva vida privada i professional. La visió és molt diferent en un cas i en l’altre, però totes elles hem van fer veure que la vida és molt curta i la desaprofitem amb discussions, rancors i males experiències que només ens generen situacions «pendents» en la nostre vida. Res no té importància, només l’amor importa, sentir-se estimat i rodejat dels que t’estimen» (Ana Salés).

De vegades, les situacions pendents no es poden evitar, tant per part de la persona que se’n va com per part de la que encara no. Ningú de nosaltres sap quan serà el moment de marxar i  en aquest “curt” recorregut de vida hauríem de poder valorar els bons moments, a les persones que ho han fet possible i donar les gràcies en aquest aprenentatge continu amb data de caducitat.

…Com viure si se que haig de morir? Reconciliant-te amb la vida. Pensa que has col·laborat amb la vida, que has deixat la teva empremta, has aportat obres, emocions que donaran fruits. L’amor mai mor. Perdona, no et jutgis. Ho has fet el millor que has pogut i estigues content.” (Romina Figueredo).

La gratitud per la meva vida, agrair  per la oportunitat de haver tingut aquesta vida, per la bona experiència viscuda i  no tan bona, i pel que en el present m’ esdevé, abraçar la meva pròpia vida, estimar i acceptar-la  per a que pugui obrir la porta al procés final de vida en pau.

Enfrontar-se a la mort és dur, aprenguem a viure la vida i a decidir com volem morir.

Reyes Gastó, Ana Salés i Romina Figueredo
Equip de Tècnics en suport a la persona