Píndola de Coneixement en col·laboració amb Enruta’t. El gènere és un constructe social i alhora una categoria normativa – en constant transformació – que ens travessa a nosaltres i a les nostres relacions, i que determina les identitats d’home i dona com a binàries, úniques i inamovibles. A partir d’un marc cultural i històric concret, s’utilitza per explicar com, en funció del nostre sexe biològic, se’ns atorga una identitat concreta i una manera de ser, expressar, actuar i sentir. Això ens limita, reprodueix les desigualtats de gènere i discrimina totes aquelles persones que s’atreveixen a sortir de la norma. En resum, és un concepte que, juntament amb altres eixos com la raça, la classe o les capacitats, esdevenen eines de dominació.

Quan parlem de cures, aquest constructe hi és molt present, ja que majoritàriament recau en el femení. El perquè d’això té a veure amb els imaginaris, els mandats i sobretot amb l’educació, amb la socialització de gènere. Ens referim a l’assumpció d’un seguit de valors socialment considerats femenins que responen a les tasques de cures: l’escolta activa, l’empatia, la sensibilitat, l’acceptació de les vulnerabilitats, etc. Quan tot això se’ns atribueix a les dones, la societat dona per fet que ho assumim de manera innata, i també gratuïta o bé per un preu irrisori (i en aquests casos sovint ho entomen dones migrades o racialitzades), fet que perpetua desigualtats econòmiques i socials.

 

La cura de persones amb demència dins l’entorn familiar

En la cura de persones amb demència, i segons dades de l’Alzheimer Disease International, el 70% de les persones cuidadores són dones i arriben a acumular més de 133.000 milions d’hores no remunerades a l’any. I això que la demència afecta de manera desproporcionada al gènere femení, que també patirà els efectes de manera més severa.

En el mateix informe s’assenyala com a més, les dones, les filles i les joves de les persones afectades (les familiars més comunes que se’n fan càrrec) són més propenses a patir quadres d’estrès i esgotament en comparació amb els homes cuidadors. La cura d’una persona dependent té un fort impacte físic i emocional i s’assumeix com una càrrega familiar més a la que ja té adquirida.

De fet, abans de l’arribada del diagnòstic ja es pot observar com serà una dona de la família qui assumirà el rol de persona cuidadora principal, perquè les passes prèvies a l’informe mèdic final també requereixen que algú hagi assistit a la persona afectada en els primers indicis de la malaltia. És la mateixa que se n’adonarà abans dels canvis de comportament i qui l’acompanyarà a totes les visites mèdiques.

En canvi, quan és l’home qui assumeix les tasques de cura, les dificultats són diferents, ja que es troba assumint un rol que no ha fet mai i, en el cas que sigui cuidant la seva dona, girant completament els papers. L’experiència acompanyant a familiars cuidadors des d’Alzheimer Catalunya Fundació ens ha permès veure també que l’home troba més complexitat en gestionar el biaix emocional que suposa la cura d’algú dependent i les conseqüències de la malaltia, i poc temps per anar-se adaptant. A més, té més dificultats per demanar ajuda i pocs referents al voltant amb qui fer-se costat.

 

Visibilitat i reconeixement

Així i tot, els últims anys la visibilització i reconeixement dels moviments feministes han permès que es posés el focus en qüestions com la divisió sexual del treball o el qüestionament de les cures com a àmbit únicament femení o feminitzat.

Tanmateix, s’ha de tenir en compte la intersecció entre el capitalisme, el racisme i el patriarcat, i és que si bé gran part de la societat és conscient de la necessitat de repartir les tasques reproductives, és important entendre com aquestes estan travessades per les dinàmiques capitalistes que les menystenen i les invisibilitzen. Quan parlem de la cura cap a una persona dependent, ens adonem de com pot ser que aquesta es delegui a una tercera persona -tal com hem dit abans sovint migrada o racialitzada- si la família no se’n pot fer càrrec perquè també té obligacions laborals. Li encomanem una tasca no només física sinó també emocional entrant en una mena de cadena global de cures en què ningú es fa càrrec de la seva gent.

Sembla, però, que últimament s’està posant el focus en el benestar emocional i la salut mental, cosa que ens obre algunes escletxes cap a la demanda urgent de poder-nos cuidar nosaltres per poder, després, cuidar les nostres. I això voldria dir tenir temps i energies per poder atendre les persones dependents que ens estimem, i no haver de carregar amb el pes no només de la feina, sinó també del malestar i la culpa de no poder estar al seu costat com voldríem.

 

A Enruta’t treballen perquè això no sigui així i les cures es posin al centre del debat social. Acompanyen processos vitals des de la infància fins a l’adultesa i la vellesa, i ho fan des d’una perspectiva feminista integral. Treballen la prevenció, l’abordatge i la reparació de les violències masclistes, sexuals, a les xarxes, etc., des d’una perspectiva positiva i restaurativa que s’allunya del discurs del terror i del punitivisme com a eines per acabar amb aquestes. La seva tasca, tant en l’acompanyament individual, de parella i familiar, com en els tallers i formacions, pretén posar les cures al centre sent conscients del pes del sistema, i generant així, eines individuals i col·lectives per combatre tot allò que impedeix fer-ho.

 

Aquest contingut compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona.